engorronits com bestiolas en l'inmundicia de la carn.
Mes a voltas ell mateix se refrenava las llágrimas que li venían a flor d'ulls, per no semblarli potser prou puras. A certas horas sentía com remordiment dels seus mateixos plors, sobre tot quan li semblava entreveure que més aviat plorava per la desfeta dels propis somnis de redemptor que per las culpas y els pecats d'altri. Al sospitar que podía ser, semblant debilesa humana, la causa de las sevas afliccions, feya callar en sech els sanglots que li pujavan de l'ánima, pensant que no eran pas defalliments de cor, ni sospirs de dona, ni plors de nin, lo qu'en aquells moments li calía, sinó coratge, fermesa, pera lluytar contra la nissaga endimoniada y aterrarla ab l'amenaça de las penas que no s'acaban may més. El fet era vèncer al dimoni de las luxurias, que s'havía ficat al cos dels bosquerols... y no era pas ab gemechs, ni somiquerías, ni plorallas, com s'humilía a las potestats de l'infern.
