miserias... la furia del llamp y el decandiment de las maluras, els badalls de la fam y la fetor de la febre... després la mort, la mort del cos... després una altra mort molt més terrible, la mort eterna, la mort del foch y de l'infern...
Quan, al diumenge vinent, va arribar l'hora de la missa major, el capellá feya una cara de tres deus, qu'esferehía de mirar. El seu front, sempre serè, semblava clapat per núvols de tempesta; els seus llavis, sempre dolços, semblavan prenyats de malediccions y de conjurs. Quan, en surtint de la sagristía pera pujar a l'altar, va toparse de cara ab els feligresos, els ulls li flamejavan d'una manera espantosa. Sent com era tot bondat y tot amor, apareixía estranyament trasbalsat, com transfigurat per l'ira.
El jayo, que feya d'escolá com sempre, va tocar la campaneta, ¡garraninch, ninch, ninch!... y la missa va començar.
