preguntantlos d'un a un si havían anat a veure a la bagaça... Ja qu'hi anavan sense voler ser vistos ni coneguts... —¡com si Deu no ho vegés y no ho conegués tot! —ell els faría surtir la rojor a las galtas forçantlos a confessar els pecats devant de tota la gent... «¡Tu! —cridaría, assenyalant a cadascú ab el dit. —¡Tu, xicot gran de l'Ensulcida! ¿Quánts cops hi has entrat, a l'hostalet de Puiggraciós? ¿Y tu, hereu de càl Janet? ¿Y vós, Cosme de la Rovira? ¿Y tu, Bepus de l'Uyá?» Y aixís... un per un, els aniría anomenant y bescantant a tots, fins a ferlos caure la cara a troços, devant per devant dels propis pares, de las propias donas, dels propis fills.
Després d'això vindría'l reptar als culpats y ferlos avinent que ja tenían tots el nom escrit en el llibre dels cástichs perdurables. Si'l volían esborrar, els calía tota una vida d'esmena y de contrició. Altrament serían tots damnats, y desde aquell instant ja podía pronosticarlos totas las calamitats y totas las
