Després, quan el temps se va alçar un xich, semblava que, tant el jayo com la jaya, també s'haurían hagut de revifar una mica... però no. Per una banda, aquell sol esgroguehit els omplía de tristesa l'ánima... y, després, may els mancavan trifulgas novas y flagells nous. Quan no eran las calamitats del temps, eran altras penas y caborias. ¡Pobres avis! Com més vells se feyan, més cambiavan de taranná. Aixís com abans no's trasbalsavan per res del món, ara's tornavan corcons y neguitosos, com si un rosech els consumís. Per la manera com se morfonían y frisavan, planyentse y somicant d'un cap de día a l'altre, semblavan ánimas penadas per manca d'oracions...
No feyan més que doldres de que las ayguas ho havían malmès tot y de que ells ja no tenían esma pera apariarho. Per això anavan y venían a totas horas com esperits follets, mormolantse l'un a l'altre, a cau d'orella, misteriosas paraulas de temor.
