El jayo exclamava, tot baixet:
—¿Què dirá quan vegi tot això?
Y la vella responía, concirosa:
—¡Pobres de nosaltres! ¿Què dirá?
Y escoparrendits, confosos, tots dos miravan al defora, y veyan que las ayguas se n'havían endut torrent avall el troç de jardí de l'hort y que las voras dels caminals tornavan a omplirse d'un herbey orat, y que las creus del cementiri jeyan entre las malvas, decantadas pel xáfech y pel vent. Però l'esglay gros va ser quan, al tornar a entrar a l'esglesia, van veure la miseria que regnava per allí dins. L'aygua havía entrat per sota la porta, deixant las llosas encatifadas de llot; la floridura s'havía tornat a apoderar dels vestits de sants y santas, y las aranyas teixían altra volta per las coronisas dels altars. ¡Quín rau—rau va ser pera'ls jayos contemplar aquella inmundicia! Se sentían com culpables y avergonyits de ser tan vells y de no veures ab prou cor pera aconduhir aquell devastall.
