jestat divina... Són ells qu'han de venir a penitencia... Són ells qu'han d'acotar el cap fins a cobrírsel de pols...» Y, encara no havía acabat de rumiar això, quan altra vegada tornava a mudar de pensament, tot recordantse dels actes d'humilitat que feya'l Christ pera dur el perdó y la pau als homes. «¿No era Ell —exclamava— qui surtía al pas dels pecadors pera trèurels las taras de la culpa? ¿No era Ell qui s'entregava als mateixos butxins que l'havían de martiritzar y dur al sacrifici?»
En aquet etern teixir y desteixir del dubte, que migra las ánimas y decandeix els cossos, a mossen Llátzer se li escolavan per complert tots els instants de la vida...
Perquè la mateixa deria que l'atormentava de día, a la nit li allunyava la sòn dels ulls, y ab el cap poblat pels fantasmas desficiosos que li havían res-
