Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/231

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

tat com a reliquia dels passats desvaris, contemplava còm desfilavan entre la foscuria las horas silenciosas del repòs. Entremitj de la quietut que'l rodejava, s'havía avesat a distingir els sorolls més desmayats, més febles... y aixís passava llargas horas escoltant, escoltant en las tenebras, com si volgués desxifrar el llenguatge ignorat dels milers de sers y cosas que parlan o sospiran, que glapeixen o ploran mansament dins del gran silenci de la nit.

 El cruixir de las fullas secas que s'arrossegan somogudas per las bestioletas del terrer; l'estremitut que fan las brancas dels arbres, esgarrifadas per l'oreig; la cantarella del reguerol, que's va escorrent de gota en gota; la fressa llunyana del ramat, que's remena de sobte dins del clos; el clam mitj apagat del malalt, que's tomba dins del seu llit d'agonía... tot això plegat componía, al fons del sot, la canturia de la nit, trista y esporuguidora com una remor de l'altre món. Escoltant, escoltant en la quie-