tut de las tenebras, mossen Llátzer havía arribat a distingir las veus dels feréstechs aucellots que s'ajocan pels relleus del cingle o per las brancas de sobre'ls avenchs. Coneixía'l crit llarch y esferehidor del duch, y sabía quín era'l gemech enrogallat del siboch. A copia d'escorcollar en els abims del silenci, l'ánima se li enfebrava ab somnis estranys y raras exaltacions, y fins creya sentir a voltas sanglots inexplicables y ressons desconeguts, que retrunyían en el seu esperit com gemechs d'ánima en pena. Altras vegadas li semblava que, devallant desde'l cim de Puiggraciós, li arribava fins a cau d'orella una rialla de dimoni que'l feya estremir d'indignació.
—Són els de l'ermita que se xalan... —barbotejava ayrat. —Són els de l'ermita, que m'escarneixen, que's mofan de mi com se mofan de la Missa y dels Sagraments... Es la mateixa rialla del mal esperit que va ressonar a l'esglesia després de l'excomunió.
Y tot seguit se li figurava, com si'l
