l'ánima. —¿Ahont sou, Joseph? ¡Diguèu, ahont sou!...
—¡A... quí... mi... senyor!... —responía una veu quasi apagada desde'l fondo del torrent.
Y, guiat pels ays adolorits del jayo, el rector va anar cercant per aquells indrets fins a trobarlo. Lo primer per que va procurar va ser per llum, a fi de veure'l mal que s'hagués fet el jayo; y, mentres ab el foguer encenía'l llanternó, encoratjava al vell ab aquella dolçor de mots que tan bé li esqueya als llavis.
—¡Pobre Joseph! ¡Germá meu! ¡No us espantèu pas, que'l Deu del cel ve ab nosaltres!
El vell, en compte de respondre, somicava, com si el panteix no'l deixés parlar. S'estava estenallat a terra, al peu d'una arrelaça vella que treya'ls braços torts y bonyeguts per l'argila descarnada del pendiç. Allí havía anat a topar el jayo y allí restava com baldat. Tenía las camas adoloridas, un peu com mort, la cara y las mans sagnantas. Ab
