rarse ell, va aturar l'euga, y, plantat devant de l'hostalet, se va posar a cantar ab veu solemnial una altra posada del salm de penediment:
—Jo ensenyaré als malvats els teus camins, y fins els més perversos se postrarán devant teu.
Tal com ho va dir, ab aquell enterniment y aquell fervor, allò semblava que fos el mateix clam de contrició qu'anés a trucar a la porta del pecador impenitent. Mes també va ser el silenci de la nit quieta la sola resposta donada al misteriós avís. L'hostalet de las disbauxas bosquerolas restava silenciós, quiet, com un tancat de fossar.
Mossen Llátzer va tirar endevant, endevant sempre, pensant que fins a ser al Serrat no trobaría a ningú que'l vingués a rebre. Però, aixís que va arribar al monyoch de casas vellas, l'ánima li va caure al peus veyent que no hi havía rastre ni sombra de vehins en lloch.
—Potser serán a l'era de la casa... —va rumiar després, com qui s'agafa al
