callava may dihent que més s'estimava morir d'un cop qu'estarse en aquella rectoriota mitj enrunada, ab uns trespols ronyosos que 'ls queyan a troços pel demunt. Jurava, a cada dos per tres, que ja n'estava cansada y cuyta, de netejar tot el sant día aquella esglesia rònega y fosca, tan plena d'esquerdas que l'humitat se ficava per tot arreu, y tan romátiga que 'ls vestits de las imatges se desfeyan consumits y els sants se florían dintre 'ls ninxos dels altars. L'home també botzinava, exclamantse de que ja era massa vell pera fer lo que feya... «Ara rega l'hort y cava la feixa; ara ajuda missa y toca las campanas; ara fes horas de camí a la nit acompanyant Nostramo per fondaladas y costas; ara vés a cercar els difunts y ajuda a fer el sot pera enterrarlos...»
—¡Ell l'afanyem massa com més prou, el plat de trumfos que'ns fiquem a la boca! —se deyan a tota hora marit y muller, tot mormolant pels recons, y devegadas bon xich alt pera que'l pobre capellá n'hagués esment.
