—Al Lladonell...
—Ja es aquí... però no tenim cap malalt.
Al sentir això, el capellá va recular dúas passas tot trontollantse, com qui va a caure sense esma... però, creuant després els braços sobre'l pit, igual que s'abracés ab el sagrament que duya a sobre, va córrer desolat cap a ne'l jayo.
—¡Joseph, mos han enganyat...!
El jayo no va dir paraula xica ni grossa, però las llágrimas li corrían cara avall...
—Si voleu entrar a reposar un poch... —va oferir, com compadit, l'home de la finestra.
—No, —va fer, a l'acte, de resposta, el sacerdot, tot agafant el cabestrell de l'euga, pera tornársen altra volta, camí avall, al fons del sot.
¿Restar allí? No. Ni un moment, ni un parenostre... Lo que volía era fugir com un llamp... desaparèixer per sempre més d'aquells indrets del dimoni... ¡Quína befa, quína befa més crudel la d'aque-
