Y, mentres els dos vells se postravan al costat del llit, mormolant un parenostre, el rector va fer un gran esforç pera parlar; però ab tot y l'esforç no va poder... Perquè de mort no ho era, encara, mossen Llátzer... Sentía ben clar tot lo que deyan, coneixía tot lo que passava al seu voltant... però no podía girarse ni moures, ni dir un mot, ni donar senyals de vida. Si solament hagués pogut fer un crit, els hauría dit: «¿Què aneu a fer? ¿Què aneu a fer? ¡No repapiejèu més, desventurats!» Però, com que no tenía habilior ni pera obrir la boca, se veya privat d'avisarlos... y, al pensar que podían enterrarlo abans de morir, sentía que se li arrapava a l'ánima el terror més negre. «¡Es el cástich de las mevas culpas!», rumiava horroritzat, mentres els jayos resavan de genolls a terra. «¡Es el cástich dels meus pecats, el ser sepultat en vida! De viu en viu me varen ficar
