se cantavan els salms de luxurias y escarnots... Però... per això, res tan espantós com aquella nit del Lladonell... ¡Quína vergonya y quín escándol! ¡Fer pujar ab enganys el Cos del Christ a dalt de las montanyas, pera surtirli de trascantó a escarnirlo y a mofarsen!... Encara li semblava sentir aquellas riallas infernals, mentres ell fugía ben abraçat ab Nostramo... Y els dimonis vínga riure, ¡Ha, ha! ¡Hi, hi!... Y ell vinga córrer montanya avall pera salvar el Sagrament dels improperis... Vinga córrer sempre, fins que va caure sense sentits, y al cap d'horas varen cullirlo y li varen treure de sobre'l Sagrament, y el varen arrossegar fins al llit, fins aquell llit a las horas d'ara trasformat en llit mortuori, voltat de ciris com un catafalch.
—¡Ah, malas ánimas! ¡Ah, mals esperits! ¡Ah, dimonis de l'infern! —rumiava, exaltat, el capellá, mentres li entrava de sobte un gran desitj de malehir als bosquerols, de malehirlos y remalehirlos, encara que las malediccions l'haguessin de dur a l'eterna damnació.
