corrúa de feligresos de més lluny... el Pau Malarich, escardalench com una momia; el vell Sunyer, ab barballeras de bou; el Prat del Bosch Negre, més pelut qu'un ós; el jayo del Lladonell, ab la seva cara d'óliva; l'hereu Janet, tot motxo, motxo; y el xicot Margueridó, més esquerp qu'un porch singlá; y el bordegaç de l'Ensulcida, y el porquerol, en Carbassot...
Com qu'encara may s'havía vist que la gent fes l'orni pera anar a veure a un difunt y a resarli un parenostre, aixís que'ls bosquerols varen sentir a tocar a morts, tots varen pensar que no'ls quedava més remey que baixar al sot de la parroquia.
Aquell toch llagrimós de la campana, més planyent qu'un «adeusiau per sempre», era com un manament obehit de pares a fills per tots els sigles. No hi havía més remey... Calía acotar el cap, y resignarse, y empendre'l camí rostos avall. Havían de fer com havían fet els pares, com havían fet els avis, com ha-
