lar, ni respirar, ni fer remor de cap mena.
L'un s'estava, com ullprès, mirantse'ls ciris encesos de fit a fit; l'altre, com si tingués encantarias, restava ab la boca badada y ab els ulls oberts, oberts. Mes, com aquella quietut s'anava allargant tant, alguns varen començar a neguitejarse... Semblava que no estessin bé, que patissin, que'ls pessiguessin, que'ls entrés una mena de desfici... L'un se burxava l'orella... l'altre's gratava'l cap... Aixís, ab aquesta angunia, anava passant el temps, y el silenci s'eternisava... Fins a ne l'agonitzant, desde'l seu llit de dolor, cada instant se li tornava un sigle, cada hora una eternitat...
—Ara m'agafarán... —pensava a cada punt— m'envolicarán ab els llençols... y'm durán cap a la fossa...
Mes en això va comparèixer el jayo en mitj de tothom, ab una caldereta d'aygua beneyta a l'una má, y a l'altra'l salpasser.
