tors y terrassans també van acostumarse a la quietut de las campanas, a n'aquella mena de silenci que semblava 'l de la mort. Veyan que l'esglesia s'anava esberlant de mica en mica... y ni menos ne feyan cas. Veyan que 'l tou d'ortigas y malvas, com un herbey orat, pujava ple de saba y ple d'orgull, boy tapant de fosca verdor l'espay estret del fossar que s'extenía entre la rectoría y l'esglesia... y ningú 'n feya cabal. Veyan com las heuras ho invadían tot, arrapantse com llagastas a las parets del temple, a las tapias de l'hort rectoral, fins a las socas rebassudas dels xiprers del cementiri, y ningú hi parava esment. Ja s'hi havían fet del tot, a contemplar com, cap al tart, aucellots negres y feréstechs entravan y sortían, boy xisclant, pels finestrals de l'esglesia, com si allò fos el seu domini, el seu palau... Tot aquell espectacle de desolació a que vivían condemnats, no 'ls feya calor ni fret.
Solament alguna vegada, quan oviravan per derrera l'absis de l'esglesia
