una vegada, però que com qu'era bruixot y tenía part ab el dimoni, y ademés era tan rich, tan rich, havía fet mans y mánigas pera descolgarse de terra, fins a tornar a eixir del fossar.
Quan, de cent en quaranta, compareixía una festa a la missa matinal qu'un capellá foraster deya a l'ermita de Puiggraciós, tothom se'l mirava de cúa d'ull, ab una mena de rencunia estranya, que tenía quelcom d'enveja y potser fins quelcom d'admiració.
—¡Vès quí'n daría dos quartos d'aquet vellot!...—deya un bover, ab estranyesa.
—¡Y tantas doblas com té enterradas! —responía un llenyatayre, ab ayres d'home enterat.
Llamp que 'l toch! —exclamavan els demés, plens de cobdicia.—¡Aixís se li tornessin escorpins!
Però lo cert es qu'al jayo semblava que no li feyan fret ni calor totas aquellas malevolenças y miradas de reull.
Encorvat pels anys y ab el cap cot, igual que si cerqués agullas per terra,
