estreta y fonda, que semblava que per sempre més l'havía de separar del món dels vius. Després... al trobarse a dalt del coll, va fixar els ulls ansiosos cap al sot que de sobte se li obría devant seu... y al moment va sentir com un esglay, a l'ovirar, al bell mitj de la clotada, el campanaret neulit de l'esglesia y las ronyosas parets de la rectoría, tot ensorrat y com perdut entre els xiprers y l'herbey del cementiri, qu'omplían de tristor tèrbola aquell recó de soletat.
—¿Y aquí 'm destineu a viure, Senyor Deu meu?... —pensava 'l rector ab el cor estret d'angunia, mentres dalt de las finestras de l'Uyá treyan un xich el cap els amos de la casa, com pera donar la benvinguda als forasters... L'amo, un home vell y cego, mitj babau, va moure vagament una má tremolosa, a tall de salutació. La mestressa, una dona bifia, de menos edat que 'l cego, no va fer més que clavar sobre 'ls forvinguts una mirada esbrinadora com si se 'ls volgués menjar ab els ulls.
