Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/51

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


rit que l'omplía d'esgarrifanças y congoixas...

 —No... no ha vingut encara l'hora de la pau... —deya com en somnis plens d'angunia. —No... Jo me la creya aprop, aprop... ja la tocava ab la má... y ara s'allunya, s'allunya... perquè encara no m'he esbandit bé de las caborias de la terra... Però, de prompte, tot de prompte, va redreçarse, com esperonat per una idea que sobtadament el retornés del desmay. «¿Y l'esglesia...? —va pensar. —¿Còm deu estar la pobra esglesia? ¿També jeurá enrunada com això?...»

 —¡Joseph!

 —Missenyor...

 —Deixèu estar això per aquí... y anémnosen cap a l'esglesia... Vull veure l'esglesia abans de ser nit...

 A la veu del capellá, els jayos van deixar estar l'enrenou, y l'un derrera l'altre van surtir al defora, dirigintse tots junts cap al fossar. Però... altre cop van topar ab els obstacles misteriosos que per