Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/52

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


tot els feyan la trabeta. L'herbey gras y atapahit que de cap a cap cobría 'l cementiri, fins a colgar las creus més altas dels enterraments, els privava de dar un pas pera arribar als murs de l'esglesia. Semblava talment que tot lo que se 'ls posava a devant, fossin plantas, fossin homes, fossin pedras, tot els mirava de mal ull y tot se conjuminava pera revoltarse contra la gent forastera que venía a torbar el silenci de las cosas mortas y dels indrets adormits...

 Mossen Llátzer fins creya sentir veus llastimosas, com si sortissin de la terra, que 's queixavan ab viu dolor: «¡No fèu soroll, per pietat! ¡No fèu brugit! Ara que dormíam tan bé... ab tanta quietut... ¿Per què 'ns veniu a atormentar, quan teníam ben agafada la sòn?... ¡y una sòn tan dolça!... Deixèu estar a la gent que dorm y als morts que jeuhen y a las runas que somían... No us dihem pas res a vosaltres... Donchs no siguèu inquietosos... No 'ns desvetllèu...»

 Però en Joseph no las devía pas sen-