Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/53

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


tir, aquestas veus ploraneras de las cosas, perquè maldava tant com podía pera vèncer la perfidia del fullam que pujava del fossar. Apartant ab els braços el tou d'herba, o ajeyentlo a cops de peu, el jayo ¡dali que dali! anava obrintse camí... y allavors el capellá passava per entre las malvas ufanosas, nodridas pel greixum dels morts.

 Quan, travessat el fossar, van arribar a la porta de l'esglesia, van anar pera obrir tot desseguida; però ¡quína angunia feyan aquells entrebanchs! també van trobar que no podían... Semblava que 'l rovell de tots els sigles s'hagués refugiat dintre del pany. El rector, el jayo, la jaya, tots hi posavan el coll; però, per més forças que feyan, el pestell no podía córrer, o no volía... El pany rondinava irat, com si digués: «¿També voleu saber els secrets que dormen aquí dins? ¿També veniu a despertar el misteri de