ras y horas estirats sobre de túmbols qu'ells se pensan que són llits. Al néixer el día, com que's veu claror y els aucells cantan, se creuhen que tornan a la vida... però tot allò son enganyifas y falornias... La mort va seguint, seguint... y, a la primera tremolor de la llum, els difunts surten de casa, qui ab l'aixada al coll, qui ab el serró a l'esquena. Com animetas de l'altre món, tots van caminant d'esma a l'ombra de las boscurias, y els sembla que fan camí y que passan per allá ahont volen. Menjan, beuhen, caminan, s'aturan, llauran la terra, pasturan els remats... y tot ho fan a las palpentas, sense saber per què ho fan. Ho fan... perquè ho han vist fer als altres morts més antichs, que van tenir per pares o per avis. Els morts no pensan, y solament per instint segueixen els camins mitj esborrats que 'ls van deixar las centurias... Tampoch estiman... com no sigui la quietut que 'ls volta eternament... Que no 'ls toquin, es lo que volen. Que no 'ls inquietin... Que 'ls deixin estar...»
