en terra, bo y llensant un clam de perdó, que va toparse ab un altre de la seva dòna... Tots dos se veyan culpables a n'aquell instant de la suprema despedida... Ella, en un moment de claretat del seny, se deya que si no hagués estat el seu mal geni, el seu home hauría portat un'altra vida més reposada, més suau, més de casa; ell, contemplant el rostre embofegat de la malalta, sentint clavats en els seus aquells ulls vidrosos—¡abans tan vius!—y escoltant aquella veu enfarfegada per la inflor de la llengua, deya entre sí que, si no haguessiu estat els disgustos, hauría allargat molt més la pobra dòna. Y veusaquí que tots dos s'acusavan ab una gran tossudería.
—Jo t'he amargat la existencia... ¡Perdònam!—pregava ella.
—¡Vatúa l'hereu! ¡No diguis axò, que'l cor se'm núa!—replicava ell.
—Tu eras de natural bonatxàs, y si jo t'hagués sabut dur...
—Nó, nó... Jo soch l'únich que tinch culpa... Si no m hagués dexat arrossegar pels companys, hauríam
