viscut sempre com Joseph y María...
—Si'ls companys t'arrossega van, senyal que jo no't sabía retenir...
—¡O que jo era un mal ciutadà!
—Massa bo qu'eras, de soportar el meu mal gènit...
—Podé'jo te'l vaig fer empitjorar...
—Nó, nó... Tu no tens cap culpa...
—Tu ets la que no'n tens.
—Dòs, jo me la donch tota.
—Y jo me la donch a mi.
—Perdònam...
—Perdònam...—
Tots dos ploravan... Tots dos estavan sense consol..... Y la vehina que conduhía a la malalta, al anar per consolarlos, se va trobar ab un nus a la gola y sense esma de dir una paraula. Sòrt qu'aviat va arribar el combregar, y la moridora, axecant els ulls al Cel, va dexar de pensar en la terra... Y en Fresques també va enlayrarlos els ulls y, ¡vatúa l'hereu! fins va fer un esfors pera recordar el Pare Nostre y ab gran satisfacció va veure qu'encara'l sabía. Y tant com Nostramo va ser
