Vés al contingut

Pàgina:Els habitants de la lluna (1906).djvu/134

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
131
els habitants de la lluna

—Vatja, Fresques..... No us ho prenguèu axís...

—Soch un criminal... un bandido... ¡Jo! ¡jo! ¡jo!

—No, home... Si ella matexa ho ha negat...

—Dòs, jo dich que sí ivatúa l'hereu!... Y dexèume... Y no'm digueu rès... ¡Jo, jo, jo l'he morta!... Y ningú ho sab més be que jo...—

Semblava boig, ¡pobre Fresques! No hi havía paraula que'l consolés, ni reflexió que l'endolcis, ni consell que'l posés à la rahó... Y'ls remordiments varen torturarlo tota la nit... tota la santa nit...

Però, a la matinada, quan comensava a clarejar, un fet inesperat va calmar el seu desatent... S'estava l'home a un costat del llit, cara a cara ab la seva dispesera, qu'havía comparegut a derrera hora pera vetllar a la difunta, quan varen trucar a la porta del pis... La dispesera, que dormía ab la barba enclotada entre'l seu fexuch pitràm, va despertarse d'un surt... Ell, que tenía agafada una mà de la morta y la petonejava follament, se va redressar tot d'una pessa y va anar a obrir,