qu'en Rafel el malcriés de petit ab el seu exemple.
Pensant aquestes coses, va venirli fret a la Carme. Y per axò va saltar d'un bot al llit y's va abrigassar depressa, mentres en Barrabola, que a baix al carrer comensava a despacientarse, dexava'l cant per la súplica.
—¡Carme!... ¡Carmeta!...—cridava a mitja veu, amorrat a la paret de la casa a fi de que no's perdés el crit.
Y com que la Carme, acotxada fins al cap, no arribava a sentirlo ni donava senyals de que al món fos, va cridar ab més forsa... Y aleshores sí que va sentirlo la Carme, però també'l va sentir algú més, com ho va demostrar un grinyol de finestró al obrirse y una veu ronca que cridava:
—¡Arri, gandul, perdulari, brètol! Vés a dormir, que'n portas més al cap qu'als peus. ¡Déxala estar tranquila a la meva filla!—
Sentir axò en Barrabola y revitllar la guitarra a la paret, va ser tot hu.
Y no va contentarsen d'axò, sinó
