Vés al contingut

Pàgina:Els habitants de la lluna (1906).djvu/46

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
43
els habitants de la lluna.

tre'l concert dels galls la seva canso predilecta:

¡Ay!... criollita del alma,
tu me robas la calma,
yo no puedo vivir...
¡Ay!... labio de caramelo,
tus ojitos de cielo
me hacen latir...

El cant s'enlayrava espay amunt, rebotint per les parets del carrer solitari, que tot se n'estremía... Y la Carme parava atentament la orella y sentía esgarrifanses de goig per tota la còrpora... Y cada cop qu'en Barrabola deya allò de la criollita, se'n sentía orgullosa y pensava que ella tampoch ne tenía de calma sense'l seu criollito... Si no hagués estat tan reboig ¡vès qui'ls hauría empetat la basa al un y al altre!..... Haurían viscut sempre com Joseph y María sense rahons ni disgustos, sense la més lleugera ombra que'ls entelés la felicitat... y potser fins haurían tingut aquell fill que poch abans havía comparegut en somnis al seu cervell... ¡Còm, potser! ¡Ben segur que l'haurían tingut! Per que ella no'n dubtava de que si no'l tenían era per no voler permetre Deu