gonyida ja per les primeres lluhissors de l'auba.
—Sí, me sembla que sí,—se deya la dòna bo y parant atenció a la fressa que li semblava haver sentit. Y, sense voler, somreya una mica y se sentía temptada de saltar de peus a terra y badar ab compte un porticó pera guaytar a baix.
Y fis va arribarho a fer de saltar del llit, sinó qu'al punt de posar la mà a la balda, va recular com si hagués sentit una cremor als dits.
—Nó, may més... May més de ta vida!—va repetir ab fermesa.
Al mateix instant, el soroll que la havía feta somriure de primer, va ferse més fort... Era un soroll semblant al que feyan poch abans les gotes de pluja al topar ab les teules, però una mica mès suau y armoniós... ¡Per forsa havían de ser els dits d'en Barrabola els que tocavan la guitarra a baix del carrer!... Sí que ho eran, sí...
Y la Carme se'n sentía tota esponjada y orgullosa... Però, més va sentirsen quan la veu d'en Barrabola mateix, aquella veu de baríton tan planyívola y dolsa, va entonar en-
