nada enllà, va mimvar la pluja y la pobra va conseguir que la sòn li entenebrés el cervell, els seus llavis mormolaren encara:
—May més..... May més de la vida...—
Però no havía passat un dient de pare-nostre, que ja somniava..... Somniava que tornavan a viure junts y que tenían un fill que'ls alegrava l'existencia, féntelsla veure tota de color rosat.
¡Un fill! ¡Oh, quína delicia!... ¡Y còm el petonejava ella! Y qu'enfavat que s'hi quedava ell al vèurel tan entremaliat y graciós... Per que de graciós n'era molt el fill que somniava la Carme... Graciós com en Barrabola mateix quan era petit... ¡Allò que's diu pare fet!
De sobte, quan més engrescada estava ab el somni, va redressarse en el llit, parant l'orella com si hagués sentit muntar del carrer algun soroll.
La pluja havía parat del tot y aquella sinfonía de violins tocats ab les ungles havía estat baratada pel baladreíg de tots els galls de la vila, que donavan comiat a la nit, aver-
