dor dels xiprers del cementiri y la grisor dels olivets que s'hi ageyan al entorn.
El sol enlluhernava, lluhint en mitx d'un cel ras, sense un parrach de núvol... En tot el cementiri—un cementiri ab tot de jardinets, com els de Barcelona—no hi havía ningú més qu'en Rafel, les cigales, tres ò quatre pardals, mitja dotzena d'avespes, una munió de tàbechs, una papallona que volava de roser en roser, y un ardat de llagostes y pregadeus de rostoll que saltavan d'una banda a l'altra com si juguessin a juli ò a saltar y parar.
Y entre'l zumzeig de tantes ales d'insecte y el piular feble dels tres ò quatre pardals, el cant d'en Barrabola ressonava somort y cuydava fondres en la pesada sinfonía:
Ay, dulce amada esposa
en mi dolor ¡ay! me desespeeeeéro...
mi pecho hiel rebosa
lleno de angustia,
lleno de angustia,
y me muero...
Y'l cant s'afeblía... s'afeblía... Y semblava que fos de debò que s'anés morint en Barrabola... Y vèus aquí
