Vés al contingut

Pàgina:Els habitants de la lluna (1906).djvu/72

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
69
els habitants de la lluna.

¡Vès! ja hi tenía casa ell al cementiri... Casa y familia... Per que allí hi descansava la Llucia, la seva primera dòna.

—¡Ay, Llucia!—va exclamar:—me sembla qu'aviat vindré a ferte companyía.—

Y va caure de genolls y va anar pera mastegar un pare-nostre. Però, per esforsos que va fer, no va conseguir recordarne un borrall. En cambi's va recordar d'una cansó tota trista ab la que havía calmat molt sovint les primeres anyoranses de la viudetat y's va posar a cantarla en veu baxa:

Desde el fatal momento
que te perdí ¡ay! esposa miiiiía
siento cruel tormento
que me ha robado
que me ha robado
la alegría...

La cansó era cansonera y l'ayre ab que la cantava en Barrabola encara la n'acabava de fer... Per que la veu sortía mandrosament de la gola del cantador, no arribant a surar del rondineig de les cigales que, a n'aquella hora esplendent del matí, s'afanyavan a cantar entre la ver-