pogut escaparsen. L'hi duya votada en Bernat. Y per axò cada nit, quan estava segur de que la Carme ja dormía, baxava a la rebotiga per la escala interior, encenía la llar, hi posava una olla plena d'aygua y se n'entornava al pis, posantse al aguayt derrera la finestra, esperant veure l'ombra d'en Barrabola y sentir un punteig de guitarra pera anar a cercar l'olla y abocar l'aygua bullenta al demunt del atrevit.
Però si ell vetllava, la Carme dormía de conill y no dexava pas de vigilarli les maniobres, pensant avisar d'una manera ò altra a n'en Barrabola, en cas de que'l veges en perill... Separada d'ell, be; volerli mal, de cap manera.
Y axís anavan passant els díes, y en Barrabola no donava senyals de que al món fos... Y quan ja se n'havían descapdellat una quinzena, en Bernat va convèncers de que'l seu gendre ja n'havía tingut prou ab l'escàndol d'aquella nit de la serenata, y va dexar de vetllar. La que no'n va restar convensuda de que no hi tornés, va ser la Carme que, pensant ab el seu Rafel, no podía aclu-
