Aquesta pàgina ha estat revisada.
77
els habitants de la lluna.
a treure tot el còs enfora pera preguntar ab emoció:
—¿Y què has tingut? ¡Dígues!
—No ho sé... Va entrarme'l sol al cap... Diu que tot me va venir d'axò... Emprò jo estich que d'ahont va venirme, va ser del anyorament que'm consum.
—Y ¿quí t'aconduhía?
—L'aprenent.
—Ja't planyo.
—No gayre no'm planys... Ja tornarías ab mi si'm planyías.
—Tu t'ho has perdut axò.
—¡Tórna a casa, Carmeta!...
—¡May de la vida!... Ja me n'has donat prou de disgustos.
—El teu gènit te'ls ha donat... ¡Com que tot ho prens a la valenta!
—Senyal que t'estimo.
—¿De debò, Carmeta?
—No... Vuy dir que t'estimava.
—¿Y ara nó?
—Ara nó.
—¿Ni una mica?
—¡Ni una mica!
—Que sí...
—Que nó...
—¡A que no ho juras!
—No haig de jurarte rès.
