obrir sobtadament la de la seva cambra y va cridar:
—¿Quí hi hà aquí?—
Mes ningú va respondre. En Rafel, lleuger com un gat, havía tingut temps d'amagarse... Justament sota la finestra de la seva dòna n'hi havía una de rexada que venía gayrebé a peu pla y feya prou buyt a la paret pera que'l còs d'en Barrabola podés dissimularshi. Y allí, tot quiet, arrapat als barrots, va estarhi llarga estona, mentres la Carmeta, entrant ab faldillots a l'habitació del seu pare, li preguntava de què se les havía.
—De rès,—va respondre en Bernat.
—Ja no s'ho val l'espant que he tingut... ¡Tan ben agafat que tenía'l sòn!
—Oh, es que'm semblava qu'havía sentit aquell brètol.
—Ho debeu haver somiat.
—Podé'sí...
—Ben segur, home...
—Es qu'es molt atrevit aquell. Y a mi ningú me la fa...
—¡Cà!... Jo no crech pas que gosi tornar, després de les que li vareu dir l'altre día.
