—Podé'nó.
—Vatja, bona nit, pare.
—Bona nit...—
Y l'home va tornarsen a geure...
En Barrabola, endevinantho, va probar d'enfilarse rexa amunt... Y quan la Carme, ab gran compte, va tornar a obrir la finestra, va haver de reprimir un crit de sorpresa, al trobarse la cara a dos pams de la del seu marit, que se la contemplava suplicant.
—¡Vésten! ¡fúig!... Si'l pare t'axarpés...
—No'm treguis, Carmeta... Enrahonèm una mica...
—Nó, no pot ser...
—Sí que pot ser... ¿M'estimas?
—Sí... Però vésten...
—¿De debò m'estimas?
—Te dich que sí.
—Donchs, tórna a casa...
—No pot ser...
—Axís, dígas que no m'estimas.
—No ho merexes pas gayre...
—Perdónam, Carmeta...
—Sí... ja't perdono... Y ara, vésten...
—Enrahonèm una mica més...
—De cap manera..... Has estat
