Jo m'oposava a tot això, dient-li que s refredaria; que l'aire l podria rependre; que ja tocaria la guitarra quan estaria més reforçat; més ell no feia més cabal de mes paraules que si no les sentís. Tenia la guitarra entre ls braços i no l'havia de deixar sense traure-n la tonada més bonica que en millors temps havia tocat en les vesprades de lluna sola les reixes del seu poble.
Volia cantar i tot una de ses cançons, més jo no ho he permès, i, ajudat dels veíns que entraren al sentir l'extranya serenata, li hem pres la guitarra i l'hem fet ajaure de nou, deixant-lo ben acotxat al llit.
Aqueix obsequi tant coral com impensat m'ha tot commogut: sentint-me pujar les llagrimes als ulls, he hagut de despedir-men abans d'hora. Jo havia anat a aconsolar an aquell pobre malalt de les seves penes i sortia de sa visita aconsolat de les meves. Jo havia anat a fer-li una petita almoina i ell me n'havia feta a mi de l'alegria del seu cor.
Baixant l'escala de la casa i atravessant els camps, allavors solitaris, que la separaven de Barcelona, si jo hagués pogut fer sentir ma veu a totes les persones acaudalades de la ciutat i del món que viuen, no obstant, en la tribulació; si hagués pogut fer-me sentir d'algunes que jo havia vist plorar amargament, els hauria dit:
Nobles que estau tristos, rics que plorau en mig
Pàgina:Els pobres. Els sants (1908).djvu/12
Aquesta pàgina ha estat revisada.
