Pàgina:Els pobres. Els sants (1908).djvu/37

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Al perlejar la pluja sobre un arbre
 lo torna esmeragdí;
altar que renta cada punt son marbre,
 nos sembla més diví.

Poncella que s'abeura de rosada
 floreix més aviat:
aixís farà si a sa regor se bada
 ton cor immaculat.

Més, que tristes les hores se t'esfloren
 com roses sobre l front!
— Mare! — criden tos llavis que s'anyoren,
 mes ella no respon.

— Mare! — tornes cridar. — Mare estimada! —
 M´rs ella ja no hi es:
aqueixa escala que al matí ha baixada
 no pujarà mai més.

Més altra n'ha pujada de més bella,
 del cel l'escala d'or.
Puja-la tu, puja-la tu: al cim d'ella
t'espera l bes de l'eternal amor.

 8 Janer 1882