Aquesta pàgina ha estat revisada.
La vesprada era molt freda,
els aires freds i gelats,
s'empedreeixen els arbres,
el gorc se torna de glaç:
també sen tornen els martirs,
que tot seguit moriran.
Allí a la vora uns custodis
els conviden ab un bany,
un bany d'oloroses aigues
al peu d'uns llits de domas.
Tots estan ferms com la roca:
sois un ha palanquejat,
ficant-se dins la banyera
que té l foc etern davall.
Quan s'adormen els custodis
se queda l porter vetllant.
Al cel aixeca la vista,
veu-lo obrir de bat a bat,
i com estrelles que cauen
se veu angels davallar,
quiscun ab una palmiça
i una corona a la mà.
Sentint la cançó dels martirs,
repeteixen-la allí dalt:
— Jesús, Déu de cel i terra,
que no n defallesca cap.
Quaranta són els que lluiten,
quaranta los coronats.
