Fill! Fill meu, ja no tens mare! Ja no Iens mare! Ah, no, no; may més aqueixa dona per mare! Que no la veja may més el meu fill! Que no s'enrecordi d'ella! May més! May més! Qu'es meu, es meu!... (Com si defensés al nen cubrintlo ben cubert ab las robas del bressol y resguardantlo ab son cos girat cap á la porta del pis com si d'aquella banda pogués venir un perill.) Que per mí es tot lo mon, y tot lo meu goig, y tota la meva vida! (Resolt.) Eh, s'ha acabat! Que s'estigui la Manela ab aqueix home, ó ab tothom que la vulga: que jo ja'n tinch prou ab el meu fill, y ell y jo'ns salvarém! (Resolt.) Qu'en Pep Botella ja s'ha mort! Es mort pera sempre! (Corrent cap á la taula y llensant la ampolla del vi a terra y'l got.) Te, te; ja está; per sempre, per sempre; que al meu fill no li dirán, no li diran may en Pep Botella, may en Pep Botella! (Assentantse á terra vora'l bressol.) Y ara á dormir tots dos; y després á comensar á viure. Demá á punta de dia, lluny, lluny d'ahont m'han conegut, els caps dels dos dintre'l tapabocas, la seva galtona assobre la meva, que Deu es per tot. A travallar, á ser homes, ahont no se'n sápiga res, res d'en Pep Botella! (Lo darrer ho ha dit molt baix com si tingués por de què'l nen ho sentis. En aquest moment lo bressol branda tot sol com si fos lo nen que s'anés á despertar removentse en ell.)
