Pàgina:Enllà (1906).djvu/20

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


GLOSA

          En la gran serenor del cel d'hivern
          he mirat les montanyes com brillaven
          i se m'ha aparegut el trovador
          que enllà del temps cantava:

     «Aquelles montanyes — que tant altes són,
     me priven de veure — mos amors on són.»

          Aixís feia sonâ ls vents d'Oloró
          el trovador de cara a les montanyes,
          anyorant a la flor del Pireneu
          que enllà dels monts llençava sa fragancia.
          Ella se deia Agnès i era princesa
          de la cort i el reialme de Navarra,
          i era tant de mena graciosa
          que entorn tot-hom li feia mitja rialla;
          alta i serena com un gran infant;
          i tenia la cara acolorada.