Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/102

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
106
Novalis

atenta de la sort de la vida ns procura un goig pregon i inestroncable, i que de tots els pensaments nostres aquest es el que més ens eleva per damunt dels mals de la terra. En la jovenesa llegim l'historia per curiositat, com una rondalla que entreté; més pera l'home fet es una amiga celestial, edificant i consoladora, que am savies paraules el prepara a poc a poc a una vida més alta i comprensiva, i li dóna a entendre amb imatges prou clares el món desconegut. L'iglesia es la casa pairal de l'historia, i el palau de la quietut es el jardí de les seves flors simboliques. D'historia no més n'haurien d'escriure ls homes vells i plens del temor de Déu, que la llur historia personal hagués arribat ja a la fi i que no tinguessin res més que esperar sinó l'esser trasplantats an aquell jardí simbolic. La relació llur no fóra fosca ni terbola, sinó que un raig zenital ho mostraria tot en la llum més veritable i bella, i l'Esperit Sant se posaria damunt d'aquelles tranquiles aigues.
 —Que certes i lluminoses són les vostres paraules!—saltà l vell.—Es ben veritat que caldria aplicar-se més a explicar lo digne d'explicació dels temps que un ha viscut, pera deixar-ho a les gents a venir com un llegat piedós. Hi ha moltes coses llunyanes en les quals se posa tanta pena i treball, i justament descuidem i deixem esborrar-se inconsideradament en la nostra pensa l rastre de lo interessant que tenim més proper, de la sort de la nostra vida propria i de la dels nostres, de la nostra mateixa niçaga, que nosaltres hem vist desplegar-se a pler per una mà providencial. La posteritat cercarà saviament com reliquies sagrades cada noticia de lo que succeí en el passat, i ni la vida d'un sol