Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/101

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
105
Enric d'Ofterdingen

un gran coneixement del món. El vell li digué:
 —Veig que heu sigut home de guerra: aquesta armadura ho diu prou.
 Ell respongué:
 —Les aventures i perills de la guerra, i l'alt esperit poetic que s troba sempre en un exèrcit, m'arrencaren de la meva solitut de jove i decidiren la sort de la meva vida. I pot-ser també l'incessant tumulte i els mil incidents en que vaig trobar-me per tant temps no feren sinó augmentar el meu gust per la soletat. Els innombrables records fan molt bona companyia, i això tant més com més diferent d'ells es el punt de vista d'ont els contemplem, que ls coloca en la llur veritable relació i descobreix el pregon sentit de la successió i de l'importancia dels fets a que s refereixen. El sentit propri de les histories dels homes triga a desplegar-se i ho fa millor baix la pacifica influencia del record que no pas en la força de l'impressió present. Els fets més proxims se veuen units amb els més llunyans per una simpatia que resulta tant més meravellosa com més superficial semblava a primera vista la relació llur; i sols quan un se troba en situació d'abarcar-ne un llarg seguit no prenent-les al peu de la lletra ni tampoc trasmudant-ne l'ordre am capritxoses fantasies, un hom descobreix el misteriós encadenament del passat amb el pervindre i aprèn a combinar l'historia am records i esperances. Sols aquell a qui tot el passat es present consegueix descobrir la senzilla llei de l'historia. Nosaltres sols arribem a fórmules tant complicades com incompletes, i ja podem estar contents si trobem una norma que ns abasti pera aclarir-nos la nostra curta vida personal. Però també puc dir que cada observació ben