Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/104

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
108
Novalis

sonatges i l'acció hi sien inventats, el seny am que ho són els fa naturals i veritables. I, pera treure-n gust i ensenyança, lo mateix ens es, fins a cert punt, que aquells personatges i les accions en les quals nosaltres seguim el rastre de les nostres, hagin realment viscut com que no. Perquè lo que nosaltres anhelem es la visió de l'ànima senzilla i gran de tot lo que ha aparegut en els temps, i, un cop aquest desig sens satisfà, poc sens endóna de l'existencia accidental de ses figuracions exteriors.
 —Per això mateix—contestà l vell—a mi sempre també m'han agradat molt els poetes. Ells m'han fet la vida i el món més clars, més visibles, i m'ha semblat que l'esperit penetrant de la llum devia esser-los molt amic, pera que ells poguessin entrar en totes les naturaleses i distingir-les, i extendre sobre cada una d'elles un vel apropriat i delicadament acolorit. Jo en els cants llurs he sentit com aixamplada la meva propria naturalesa, com si ella s pogués moure am més llibertat, com si la seva sociabilitat i el seu anhel en fossin acontentats, com si tots els seus elements se penetressin uns amb altres tranquila i delitosament, evocant a mils les fresques energies.
 —Tinguereu pot-ser la benhaurança de que en la vostra patria hi hagués alguns poetes?—féu el solitari.
 —De tant en tant alguns ne sortien,—respongué l vell,—però semblava plaure-ls el córrer món, i la major part no hi restaven gaire. A més en els meus viatges per l'Iliria, la Saxonia i la Suecia n'he trobat no pocs que sempre men recordaré amb alegria.
 —Es dir, doncs, que heu corregut molt món, i us deuen haver passat moltes coses.