Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/105

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
109
Enric d'Ofterdingen

 —El nostre ofici ns fa quasi necessari rodar sempre per aquí i per allà, observant les terres; sembla com si l foc soterrani atragués entorn seu sempre l minaire. La vista d'una montanya l fa anar a una altra: li sembla que mai ha vist prou, i tota la vida té quelcom per apendre de l'art meravellosa am que la terra que trepitgem ha sigut tant singularment construida i fonamentada. Aquesta art nostra es molt vella i molt extesa. Ha corregut de llevant a ponent amb el sol, com el nostre llinatge, i de l'un cap a l'altre. Sempre ha hagut de lluitar am dificultats de tota mena; i, excitat continuadament per aquesta set de l'esperit humà d'anar descobrint sempre, el minaire per tot arreu troba de que enriquir el seu coneixement i la seva traça, enriquint al mateix temps la seva patria am coses utils i pràctiques.
 —Doncs digueu que sou una mena d'astrolegs al revers,—féu el solitari.—Així cóm ells miren sempre l cel, recorrent llur esguard l'immensitat dels espais, vosaltres el gireu a la fondaria de la terra, estudiant els seus fonaments. Ells investiguen les forces i influencies dels astres, i vosaltres les de les roques i les montanyes i les variades combinacions de la terra i les pedres. Pera ells el cel es el llibre de l'esdevenir, i pera vosaltres la terra l monument del passat.
 —Aquesta relació—respongué l vell, mig rient—no deixa de tenir un significat. Pot-ser els profetes iluminats tenen molt que veure am la vella historia de la meravellosa construcció de la terra. Pot-ser amb el temps aquesta historia serà més ben coneguda i explicada am les obres llurs, i aquestes ho seran amb aquella. Pot-ser les grans cadenes de montanyes mostren el rastre dels antics camins i com volgue-