Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/107

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
111
Enric d'Ofterdingen

derar aquesta successiva pacificació que dèieu de la natura. Veritablement sembla que s'hagi anat formant un acord, una pacifica comunitat, una mutua vivificació i assistencia, i que sempre poguem preveure temps millors. Es possible que encara aquí o allà fermenti l'antic llevat i se n'esdevinga alguna forta extremitut; però l'impuls omnipotent envers una constitució lliure i armonica es ben visible, i dintre d'aquest esperit tot cataclisme es cosa passatgera pera anar-se acostant an aquell gran fi. Pot-ser la natura no es ja feconda com en altres temps; pot-ser ara ja no s formen els metalls ni les pedres nobles, ni roques ni montanyes, i les plantes i els animals no arriben an aquell fabulós creixement de forces i estructura; però com més s'ha anat aixugant aquella força creadora, més han anat creixent les forces educatives, ennoblidores, comunicadores: l'esperit de la natura s'ha tornat més sensible i enternit; la seva fantasia, més plena de sentit i variada; la seva mà, més lleugera i enginyosa. La natura va acostant-se a l'home; i, lo que abans era pedra ferestegament feconda, avui es una planta que creix pacifica, una artista muda i quasi humana. Ni cal tampoc ara un augment d'aquells antics tresors, que l'abundancia que n'hi ha es prou pera qui-sab-lo temps. Am lo poc que jo he vist ja he trobat, així no més a cop d'ull, que n podiem deixar encara una gran provisió pera ls que vinguen darrera nostre. ¡Quines riqueses no serven les cordilleres del Nord, quines bones senyals no n'he trobat arreu en la meva patria, a l'Hongria, al peu de les montanyes Carpates, i en les valls rocoses del Tirol, a l'Austria i a la Baviera! Si jo me n'hagués pogut emportar tot