Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/108

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
112
Novalis

allò que no més me calia fer-ho caure i ajupir-me a cullir-ho, fóra un home riquissim. Moltes vegades me semblava trobar-me en un jardí encantat: tot eren metalls de gran valua i de bella forma: en terrers cristallins d'un treballat inimitable he vist espessos arbrets d'argent, i dels fins embrancaments ne penjaven com fruits brillants, del roig transparent del rubí. Fins semblaven una ilusió dels sentits aquells llocs meravellosos, i un hom no s cansava de recórrer aquelles selves i alegrar la vista en la contemplació de tanta joieria. En aquest mateix viatge que ara faig n'he vist moltes de coses per l'istil, i segurament que en altres paísos la terra no n'es pas menys prodiga.
 —Oh! No hi ha dubte,—respongué l solitari.—Penseu amb els tresors que conté l'Orient. I, allà lluny, les Indies, l'Africa i l'Espanya, no foren ja conegudes en el temps antic per la riquesa del terrer? Encara que ls homes de guerra ja se sab que no paren gaire atenció en les mines de les montanyes, jo perxò alguna vegada m'he fixat en betes brillantes que com brots d'un arbre designaven una desconeguda riquesa de flors i de fruites. Quan de jove passava a la llum del dia per davant de fosques cavernes, ¿qui m'ho havia de dir que amb el temps havia de venir a viure en la sina de les montanyes? El meu amor me duia orgullós per sobre l pla de la terra, i pensava sols que amb els anys dormiria l'ultima sòn en els seus braços. Acabada la guerra men vaig anar cap a casa am l'alegra esperança d'una reposada tardor. Més sembla que l geni de la guerra fos el geni de la meva benhaurança. La meva Maria m'havia tingut dos infants allà a l'Orient, que eren