Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/109

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
113
Enric d'Ofterdingen

la joia de la nostra existencia. El viatge per mar i els mals vents de ponent danyaren llur florida. Al cap de pocs dies d'arribar a Europa ls enterrava; i am gran amargor vaig endur-men a la patria la muller desconsolada. Una muda tristesa anava minant les arrels de la seva vida, i en un viatge que m calgué empendre al cap de poc temps, i en el qual ella, com sempre, m'acompanyava, morí de sobte i suaument en els meus braços. No gaire lluuy d'aquí fou ont acabà l nostre terrenal romiatge. En un instant vaig resoldre-m. Vaig trobar llavores lo que mai hauria esperat: una llum del cel vingué sobre mi, i desde l dia que vaig soterrar l'esposa aquí mateix, semblà que una mà divina hagués arrencat del meu cor tota amargor. Després he fet construir el monument funerari. Devegades quelcom que ns sobrevé sembla que tot ho acabi, quan justament ho comença; i aixís ha succeit en la meva vida. Que Déu vos donga a tots vosaltres una vellesa tant benhaurada i una pau del cor tant gran com la meva.
 L'Enric i els marxants havien escoltat atentament la conversa; i l'Enric sobre tot se trobava noves riqueses en el seu sentit interior, tot ple de pressentiments. Moltes paraules, molts pensaments queien damunt d'ell com pluja fecondanta, movent-lo rapidament de l'estret recinte de la seva joventut a les grans altures de la vida. Aquelles poques hores li eren com llargs anys passats, i li semblava que mai havia pensat ni sentit d'altra manera.
 El solitari ls mostrà ls seus llibres, que eren velles histories i poesies. L'Enric fullejà aquelles escriptures grosses i bellament acolorides. Les ratlles curtes dels versos, els titols, alguns