Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/110

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
114
Novalis

passatges i les delicades imatges que de tant en tant apareixien com si les paraules prenguessin cos pera ajudar l'imaginació del qui llegia, li excitaven molt la curiositat. El solitari, que s'adonà de la seva íntima complacencia, li explicava les representacions més notables que figuraven les més variades escenes de la vida. Batalles, enterraments, festes nuvials, naufragis, palaus i cavernes; reis, heroes, sacerdots, cares velles i joves, homes am tota mena de vestits, besties extranyes, apareixien allí agrupats i combinats de moltes maneres. L'Enric no s cansava de mirar, i no hauria volgut altra cosa que restar amb aquell solitari, per qui se sentia fortament atret, i que l'instruís sobre tots aquells llibres.
 Am tot això l vell preguntà si encara hi havia més cavernes, i el solitari li respongué que no gaire lluny n'hi havia de molt grans i que ell els hi acompanyaria. El vell acceptà desseguida, i l'altre, que veia com l'Enric se complavia en mirar els llibres, li digué que mentrestant podia restar allí pera anar-los veient am més espai. L'Enric li agraí fondament la llicencia i restà allí tot content. Am gran plaer anava fullejant, fins que li vingué a les mans un llibre escrit en una llengua extranya que li semblà que tenia algun parentiu amb el llatí i am l'italià. Quines ganes tingué d'entendre-la aquella llengua! Perquè, sense compendre-n ni una paraula, aquell llibre se li feia extranyament agradós. No tenia titol, però fullejant-lo hi trobà algunes imatges que, oh meravella!, li eren ben conegudes, i mirant-les amb atenció trobà entre elles la seva propria figura, que feia de prou bon conèixer. Estava espantat: allò li semblava un somni; però ho tornava a mirar ben bé i no podia dubtar