Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/111

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
115
Enric d'Ofterdingen

d'aquella completa semblança. Més tornà a perdre la confiança en els seus sentits, quan en una altra imatge s'hi vegé an ell mateix en la cova al costat del vell i del solitari, i després anà trobant aquella dòna de l'Orient, els seus pares, el senyor i la senyora de la Turingia, el seu amic el capellà del palau, i molta altra gent coneguda; però anaven vestits d'una altra manera, com si fossin d'un altre temps. I encara vegé moltes altres figures que li semblà conèixer sense poder anomenar-les. La seva imatge la trobà en diferents llocs del llibre, i cap al final la vegé més gran i ennoblida. Tenia una citara als braços i la senyora de Turingia li posava una corona. Se vegé en la cort imperial, en un vaixell, abraçat amb una donzella esvelta i molt bonica, en una batalla amb homes d'aspecte ferestec, i en amigable conversa am moros i sarrains. S'hi veia sovint amb ell un home de venerable aspecte, i ell se sentia tot respectuós davant d'aquella alta figura i estava content de veure-s'hi amb els braços enllaçats. Les ultimes imatges eren confoses i incomprensibles; però li causaren sorpresa i profon encís algunes figures d'aquell somni que havia tingut. En el llibre semblava mancarhi l final. L'Enric se trobava molt contrariat i tot el seu desig era poder llegir el llibre i tenir-lo complet. Tornà a mirar moltes voltes les imatges i se desesperà al sentir que ls altres ja tornaven. Estava extranyament avergonyit: no gosava dir els seus descobriments. Tancà l llibre, i no més preguntà al solitari quin titol tenia i en quina llengua estava escrit, i l'altre li digué que estava escrit en provençal, i afegí:
 —Ha passat molt temps de quan vaig llegir-lo: no m puc recordar bé de lo que diu; però per